29/7/2008.
¿REUNIONES SIN OBJETO?
L D (Agencias) Durante la reunión, que se ha celebrado en la sede de la Fundación FAES, las Plataformas por la Libertad Lingüística han expuesto las iniciativas que tienen previsto llevar a cabo para defender el derecho de los padres a elegir la lengua en la que quieren que estudien sus hijos.
¿REUNIONES SIN OBJETO?
L D (Agencias) Durante la reunión, que se ha celebrado en la sede de la Fundación FAES, las Plataformas por la Libertad Lingüística han expuesto las iniciativas que tienen previsto llevar a cabo para defender el derecho de los padres a elegir la lengua en la que quieren que estudien sus hijos.
Estas organizaciones también se han quejado de la situación que se vive en algunas comunidades autónomas con el sistema educativo así como las medidas que tienen previsto adoptar a nivel nacional para alcanzar la libertad lingüística. Aznar les ha asegurado que FAES continuará apoyando las propuestas de los foros de ciudadanos en ese sentido, según un comunicado difundido por FAES.
Además, han acordado la organización de foros conjuntos por toda España para "concienciar de la vulneración de derechos" que, en su opinión, "sufren los padres en algunas comunidades autónomas", así como promover seminarios conjuntos de análisis de las soluciones jurídicas para restaurar esos derechos.
En dichos actos se presentará el libro elaborado y publicado por la Fundación para el Análisis y los Estudios Sociales (FAES) "¿Libertad o Coacción? Políticas lingüísticas y nacionalismos en España", coordinado por Xavier Pericay.
A la reunión han asistido, el presidente de Convivencia Cívica Catalana, Francisco Caja; el secretario de la Plataforma por la Libertad de Elección Lingüística en el País Vasco, Pablo Gay Pobes; los miembros de la Mesa por la Libertad Lingüística en Galicia, José Antonio Amado y José María Martín; el presidente de la Sociedad Cultural Círculo Balear, Jorge Campos; e Inma Castilla de Cortázar, vicepresidenta del Foro de Ermua. Junto a Aznar, se encontraba el secretario general de FAES, Jaime García-Legaz.
En sus últimas intervenciones públicas, Aznar ha denunciado la vulneración de derechos en materia lingüística que se produce en algunas regiones. Así, recientemente afirmó en el Campus FAES que "la imposición cultural del nacionalismo dilapida el patrimonio común". "Lo dilapida y niega los derechos de las personas a expresarse y a educar a sus hijos como es su deseo y su derecho", sentenció.
Precisamente este martes, el Gobierno catalán aprobó este martes el anteproyecto de Ley de Educación de Cataluña –sin el apoyo de uno de los tres socios, ICV-EuiA– que permite la escolarización en castellano en primero de primaria si las familias así lo creen oportuno. Ello también ocurrirá con el segundo ciclo de la educación infantil, que sigue sin ser obligatoria.
¿Para qué se reúnen si no passsssa nada? Son unos obsesos. En vez de ir a la playa a tomar el sol que más calienta.
Sebastián Urbina.
¿Para qué se reúnen si no passsssa nada? Son unos obsesos. En vez de ir a la playa a tomar el sol que más calienta.
Sebastián Urbina.
4 comentarios:
Fracamente: se reunen para tocar las pelitos. Hay que ser cara dura: "la imposición cultural del nacionalismo dilapida el patrimonio común"; la imposición más dura y más fructifera de la historia de España y de América ha sido la del castellano, que aún se impone a través de la Constitución.
El anónimo no parece atender en su comentario a una cuestión básica: ¿por qué no pueden los ciudadanos ejercer sus derechos en una lengua oficial que es común a todo el territorio español?
Animo al anónimo a que no comparta la misma "cara dura" que ataca explicando por qué un ciudadano no debería poder ejercer sus derechos en cualquiera de las lenguas oficiales del territorio en el que se encuentra.
Iván C.
P.D.1: Como no deseo que teorice ni se refiera a abstracciones que alejan el debate, le pido que conteste a situaciones concretas como la siguiente: ¿qué justificaría que alquien en Inca, por ejemplo, no pudiera elegir entre si desea que su hijo reciba una educación en castellano o catalán? ¿Dónde está la caradura de quienes pedimos algo tan básico como esto?
P.D.2: per evitar qualsevol falàcia ad hominem en relació a sa meva procedència, podem tenir aquesta conversa en mallorquí si ho estima convenient.
Benvolgut Ivan: li respondré les preguntes concretes que vostè fa. Abans de tot li puc respondre en mallorquí (dialecte del català) però m’agrada seguir el refrany “allí donde fueres haz lo que vieres” (que si els moltíssims immigrants que han arribat a les Balears durant els darrers 60 anys seguissin segurament res d’això del que passa ara amb les llengües passaria, ni en parlaríem) i per tant escric en español.
Diu que no tenc en compte una qüestió bàsica. Te raó però si que en tenc en compte una de més bàsica que supera la que vostè diu: la imposició del castellà a través de la Constitució. Als catalanoparlants a través d’ella se’ns imposa una llengua que no és la nostra llengua materna. Alhora, la nostra llengua materna, que també és oficial en el territori de la comunitat autònoma, no és obligatòria per a ningú. No hi ha un desequilibri? No hi ha una injustícia? No s’atempta contra la llibertat individual? Això per començar.
Si el castellà és llengua comuna, actualment, és perquè la llei des de fa molts d’anys fa que sigui així no perquè tota la població la tengui com a llengua materna. Uns pensen que la llei és el resultat de la realitat, equivocadament des del meu punt de vista, quan és a l’inrevés: la realitat ha pres forma gràcies o per mor de la llei. Els ciutadans haurien de tenir dret a exercir els seus drets en la seva llengua no perquè sigui comuna sinó simplement perquè és la seva llengua materna. En aquest sentit hom hauria de poder escolaritzar els seus fills en la llengua que més els convingui però un altra hom hauria de poder-se dirigir a l’administració de l’Estat en la seva llengua materna, cooficial.
El que justifica que a Inca un pare no pugui escolaritzar al seu fill en la llengua que vulgui és la situació sociolingüística, bàsicament perquè aquesta, per diversos factors, està molt desequilibrada. Un al•lot escolaritzat només en castellà amb l’assignatura de català no tendrà mai una competència adequada d’aquesta llengua oficial (i per tant no és complirà la llei). Per què? Perquè a fora de l’escola el contacte amb el català, si n’hi ha, serà mínim: amb els pares no hi parlarà amb català, segons a quines zones de les illes no tendrà cap amic que hi parli tampoc; dels 20 i busques canals que té la TDT només 1 és en català; de les pel•lícules que li oferiran al cinema 1 de cada 50 serà en català, només podrà llegir un diari en català, etc. Vostè em podrà dir que això és així per influencia del mercat, de la llibertat. D’acord, però ni els mitjans públics compleixen. Quantes hores fa TVE en català? I Ràdio Nacional? I fa més de 30 anys que estam en democràcia! En aquest sentit la única manera de garantir un bon contacte amb l’altre llengua oficial és, ens agradi o no, a l’escola. I això si es fa així és per a garantir el dret dels catalanoparlants a poder usar la seva llengua. De què serveix tenir una llengua oficial si la meitat de la població té el dret d’ignorar-la? De què serveix tenir el dret d’usar el català si amb cada castellanoparlant que et trobes has de canviar de llengua perquè no t’entén? Una cosa és l’educació, en moments puntuals i l’altra és haver de acotar el cap sempre. La llibertat d’un castellanoparlant no pot, o no hauria de poder, discriminar la llibertat dels altres.
Pel que fa al “caradura”, no ho ha llegit bé: són uns pocavergonyes perquè quan diuen que "la imposición cultural del nacionalismo dilapida el patrimonio común” s’obliden que la cosa que més s’ha imposat és el castellà: l’imposa la llei. No s’és pocavergonya per demanar l’ensenyament en castellà, si ho troben adient, s’és poca vergonya per manipular i dir mentides.; s’és pocavergonya per voler que uns s’hagin d’adaptar als que arriben de fora sense que aquets tinguin cap tipus d’obligació d’adaptar-se mínimament; s’és pocavergonya quan s’admet la injustícia que és l’article 3r de la constitució, s’és pocavergonya quan s’intenta crear una separació en la llengua catalana (el “balear” de’n Delgado , valencià, mallorquí, menorqui...), com si totes (bé, no totes però moltíssimes) no tenguessin un estàndard i diferents modalitats dialectals (l’espanyol sense anar més enfora) i moltes altres coses més. Al senyor Aznar li faria una proposta: per cada un dels habitants monolingües catalanoparlants de les illes (fem-ho més fàcil: dels que hagin nascut aquí) que em dugui li pagarà 1.000 €, a canvi ell me’n pagarà a mi 1.000 per cada castellanoparlant monolingüe que jo li dugui. Qui es farà ric abans?
Benvolgut anònim (m’ estimaria més poder nombrar-lo, esper en es futur tenir sa oportunitat),
Me semblen interessants moltes de ses seves apreciacions (sa limitada adaptació castellanoparlant, poder exercir els drets amb sa llengua materna...) però en altres qüestions es fa realment difícil fer-lo (imposició del castellà a través de la Constitució, competència adequada en català amb educació en castellà, educació monolingüe en català com garantia del dret dels catalanoparlants a poder usar la seva llengua).
Senyala vostè que “se’ns imposa una llengua que no és la nostra llengua materna”. Això en principi no hauria de constituir un problema. Sa realitat a Balears, Catalunya, Galícia... és obvia. En aquests territoris convivim persones que xerram indistintament ambdues llengües, de sa mateixa forma que n’hi ha persones que ho fan exclusivament en una de ses dues.
Optar per alguna d’aquestes opcions és una decisió d’àmbit estrictament privat. Molt diferent es sa obligació de aprendre castellà i català conjuntament a Balears. Vostè, que crec que es defineix com una persona catalanoparlant, es queixa senyalant que es castellà és una imposició d´una llengua que “no és la vostra materna”. No li puc donar sa raó en aquest cas perque sa llibertat d’usar es castellà forma part de lo privat, mentre que aprendre’l forma part de lo públic, de lo que és exigible dins una societat bilingüe.
Castellà i català son dues llengües oficials a Balears i es coneixement d’ambdues me sembla que és exigible amb independència de que no sigui sa “nostra llengua materna”. De catalanoparlants i castellanoparlants amb un detall. En es cas des castellà encara més. És una exigència transversal per una realitat tan evident (afortunada o desafortunadament) com definitiva: es sa única llengua oficial a tot es territori espanyol. Sa defensa des castellà forma part de s’articulació d’un sistema més ampli de drets i deures que afecta a tots els espanyols, amb independència de sa seva procedència, situació i preferència lingüística. (Li puc assegurar que diria lo mateix si en vers de ser es castellà sa llengua comuna fos es català).
¿Sa protecció de ses llengües oficials hauria de ser simètrica? Sí. Però un sí condicionat: en ses comunitats bilingües i en s’ àmbit públic. Lo privat forma part d’una esfera en la qual, més enllà de sa tentació dels governants per conformar lo que han de fer els governats, empreses i ciutadans han de poder triar i decidir per ells mateixos tant per sa part de sa demanda com de sa oferta. ¿Ha de rotular un comerç en català si no vol? ¿M´ha de xerrar vostè en castellà per educació? Me sembla que lo millor es que sa gent pugui triar que vol fer privadament.
Aquesta exigència de simetria en lo públic implica poder exercir qualsevol dret de naturalesa pública en castellà i català, entre ells, sa relació amb els poders públics i sa educació.
Donant per obvi que en qualsevol escola hi ha competència per ensenyar ambdues llengües, per això me sembla injust que no es pugui triar a Inca entre diferents opcions d’educació quan es coneixement des català i des castellà constitueixen part de lo que és exigible públicament, no sa seva utilització privada.
I si bé és certíssim que hi ha en general poca adaptació castellanoparlant als usos catalanoparlants afirmar que un model d’inmersió lingüística en català “garanteix el dret dels catalanoparlants a poder usar la seva llengua” és molt discutible. ¿Vostè realment creu com diu que a Inca “un al.lot escolaritzat només en castellà amb l’assignatura de català no tendrà mai una competència adequada d’aquesta llengua oficial (i per tant no és complirà la llei).”?
Salutacions.
Iván C.
Publicar un comentario